In Catalan
L’Oriol, a ell li agradava que li diguessin Uri, neix a Barcelona el 6 de novembre del mateix any que la nostra ciutat enlluernà al món amb els Jocs Olímpics de 1992.
De fet, sempre vàrem dir que era un nen olímpic i, com no podria ser d’altra manera, li encantaven els esports: el seu estimat Barça, el bàsquet, el qual va practicar gran part de la seva joventut, i les curses, sobretot les de muntanya. També era casteller, de la colla dels Passerells de Mataró.
L’Uri tenia una gran resistència física, resistència que va poder demostrar durant la seva malaltia.
Era un bon estudiant, amic dels seus amics, amb els quals li agradava anar de festa o simplement estar. Era solidari, ajudava els altres, era generós.
Tenia molts hobbies, a banda de l’esport: jugar a la play station, mirar pel·lícules com El Senyor dels anells, La vida es bella, En busca de la felicidad i sèries com How I met your mather i Dexter, etc., sempre en anglès, així va aprendre molt d’aquesta llengua. Pel que fa a la música, Eminem va ser el seu gran acompanyant en el temps de foscor, de fet ho va deixar escrit, i els Manel, un grup de la nostra terra.
L’Uri era una persona molt introvertida amb les seves coses, i ha marxat sense que sabéssim gaires coses d’ell: com era realment, què pensava de moltes coses, com el seu patiment durant la malaltia, de la qual mai es va queixar, mai. Ens ho va posar sempre fàcil, i no calia. Oriol, ens tenies a nosaltres, no calia patir tant en silenci, fill.
Alhora era un noi alegre, divertit i una mica murri, sempre tenia un riure «LOL» i gaudia amb la ironia i el bon humor.
El maleït càncer va aparèixer a la seva vida en l’època que més havia de gaudir-la, als 19 anys. En aquell moment estudiava Ciències Físiques a la Universitat de Barcelona, estava creant el seu projecte de vida. Va superar un Sarcoma d’Ewing a l’escàpula esquerra.
Va tornar a la Universitat, a jugar a bàsquet, a sortir amb els amics i a gaudir de la vida, a fer el que li toca a un noi de 20 anys. Havia aconseguit entrar a una universitat americana el «Rensselaer Polytechnic Institute», a Troy, a l’estat de Nova York, per seguir els seus estudis. Estava tan il·lusionat en la seva marxa als EUA, conèixer una nova manera de viure, altra gent... Ja tenia residència i companys, però, al control del sarcoma d’abans de marxar, li varen detectar una Leucèmia Mieloblàstica Aguda, secundària al tractament quimioteràpic que havia rebut.
Tots els somnis truncats de nou, encetant una nova lluita que va anar bé, va eliminar altre cop la malaltia, però que necessitava un trasplantament de medul·la òssia per assegurar al més possible la seva curació. Van trobar una donant 10/10 compatible, als EUA.
Des d’aquí volem donar-li les gràcies i fer arribar el nostre etern agraïment a la persona que, de manera altruista, va donar part de la seva medul·la perquè el nostre fill pogués sobreviure. I també a totes aquelles persones que, donant sang, òrgans i medul·la, salven vides cada dia. A totes elles, gràcies.
En el cas de l’Uri, una complicació durant el procés del trasplantament va fer que ens deixés a la mateixa ciutat que l’havia vist néixer vint-i dos anys abans. El 23/12/2014 a les 11,49 del matí va ser el moment de la seva marxa, instant en el qual una part de nosaltres va morir amb ell.
Mai podrem oblidar-te, fill, vas ser el nostre alè, la nostra joia de viure. Tu omplies tot el nostre món amb el teu somriure, amb el teu amor.
Com va dir una amiga el dia del seu comiat: «L’Oriol era valent, molt valent. S’ha enfrontat a la malaltia cara a cara. I ha lluitat fins al final. Perquè l’Oriol era un lluitador. En cap moment va dimitir de viure. L’han fet fora, d’aquest món; però ell no n’ha marxat per voluntat pròpia. Ha aguantat el que no aguanta ningú, per garantir el seu dret a viure».
Un dia parlant amb tu, fill, sobre una missió tripulada a Mart, jo, la teva mare, et vaig dir: «Cal estar boig per marxar a Mart sabent que mai més tornaràs a casa». I tu, fill meu, vas respondre: «Però, què dius, mama! Val la pena viure només per poder fer un viatge així».
Estimat fill, aquest viatge amb el Voyager, no és el viatge que nosaltres, els teus pares, la família i amics, ni tu, Uri, volíem. Ho sabem.
Però, d’una manera o altra, tu, fill, aniràs a l’espai: en una missió d’investigació a l’espai profund. I tu i l’Univers sereu un.
Bon viatge a l’eternitat, fill. Bon viatge, Uri.
T’estimarem eternament.
In English
Oriol, he liked to be called Uri, was born on 6 November in the same year that our city dazzled the world with the Olympic Games, 1992.
In fact, we always said that he was an Olympic boy, and, as it couldn’t be otherwise, he loved sports: his beloved Barça, basketball, which he practiced for much of his young life, and the races, especially mountain races. He was also a “casteller”, a human tower builder, in Mataró’s team “Els Passerells” (The Linnets/The Novices).
Uri had a high degree of physical endurance, as he would prove during his illness.
He was a good student, a good friend to his friends, with whom he loved to go out or just to stay together. He was supportive, he helped others, and he was generous.
He had many hobbies apart from sports: to play on the PlayStation, to watch films like The Lord of the Rings, Life is Beautiful, The Pursuit of Happiness and television series such as How I Met Your Mother and Dexter, etc., always in English: that’s how he improved his language skills greatly. Regarding music Eminem was his unmistakable companion during the period of darkness; he actually wrote that down, and Els Manel, a group from our homeland.
Uri was a very introverted person, and when he left we didn’t know much about his inner self: how he really was, what he thought about many things, about all his suffering during the illness, which he went through without ever complaining. He made things always easy for us, and that wasn’t necessary. Oriol, you had us on your side, you shouldn’t have had to suffer as much silently, son.
At the same time he was a cheerful boy, funny and a bit sly; he always had a 'LOL' laughter, and he took pleasure in irony and good humour.
The damned cancer appeared in a time when he had to enjoy life the most, at the age of 19. At that moment he was studying physics at Barcelona University, and he was creating his life project. He overcame an Ewing sarcoma at his left scapula.
He returned to university, started to play basketball and to go out with his friends again, just doing what a boy is supposed to do at 20. In order to continue his studies, he applied to an American university, and was admitted to Rensselaer Polytechnic Institute in Troy, New York. He was full of joy about his imminent departure to the USA, about knowing other lifestyles, other people.… He already had a student residence and companions waiting for him, but at the Sarcoma control, just before leaving, they detected an AM, acute Myeloid Leukaemia, secondary to the chemotherapy treatment.
All the dreams spoiled again, a new struggle started -- which went well; he knocked out the disease again, but in order to ensure his healing he needed a bone marrow transplant. They found a donor 10/10 compatible, in the USA.
From here we want to thank and send our eternal gratitude to the person who gave part of her bone marrow in an altruistic manner in order to give our son the chance to live. And also to all the people who donate blood, organs and bone marrow and save lives every day. To all of them, thank you.
In Oriol’s case, a major complication during the transplantation process meant that he left us in the same city where he was born twenty-two years before. 23 December 2014 at 11.49 a.m. was the moment he left us, a moment in which a part of us also died.
We will never forget you, son, you were our breath, our joy of living. You filled all our worlds by your smile, by your love.
As a friend of ours said on his last farewell: “Oriol has been brave, very brave. He confronted the disease directly. And he struggled up to the end. Because he was a fighter. At no point did he give up living. He has borne something that nobody bears, in order to ensure his right to live”.
One day talking with you about a manned mission to Mars, I, your mother said to you: “You have to be a madman to leave for Mars knowing that you’ll never come back home”. And you, my son, you answered: “But what are you saying, Mum! It’s worth living just to make a voyage like that”.
Dear son, this voyage with the Voyager isn’t the voyage that we, your parents, family and friends nor you, Uri, wanted to have. We know that.
But, somehow or other, you, son, will go into space: on a research mission into deep space. And you and the universe will be one.
Have a good journey to eternity, son. Have a good trip, Uri.
We’ll love you eternally.
Poema a l’ Uri
| Vares marxar, pas a pas, sense deixar de lluitar un matí, lentament, mentre et vetllava la mare, el pare, la « gent ». Et tenien al cor constantment. Vint – i –tres…, mai més… se’ns oblidarà el mes, desembre, d’aquest any tan nostre, dos mil catorze, dimarts a les dotze, Hivern. Als pares, família, amistats, se’ns va arrugar el cor per començar a vessar la sang transparent dels ulls amarats del dolor. Cor i ulls de tots, connectats, sense necessitat de canals. |
Desembre, vint - i – quatre, vam venir a acomiadar-te. Incommensurable l’empatia que es vivia abraçant els teus pares aquell dia. Els teus amics, supervivents a l’exemple de vida, t’acompanyaven i et conduïen. Eres per ells heroi, la primera gran pèrdua de la seva jove vida. Uri, ens has ensenyat a valorar l’amistat i l’esperança, la confiança i la revel·lia, la pertinença i l’alegria, l’humor i la disciplina. Se’ns escolen i filtren per tot, a través de l’amor que et professa tota la gent que tu envoltes ara, ja cada dia |
